Per a Quinny Martínez Hernández, la paraula escrita és un espai per reconstruir genealogies, reclamar justícia i crear nous imaginaris col·lectius. Després de molts anys lluitant al capdavant d’algunes de les iniciatives més importants del país entorn la literatura migrant, l’autora s’ha consolidat com una referent per a qualsevol persona preocupada per la diàspora a casa nostra i més enllà.
I ara, per fi, publica la seva pròpia història a La massa vociferant, una obra híbrida on entrellaça autobiografia, pensament i escriptura poètica, i on reivindica l’existència caribenya d’origen no com a postal, sinó com a fractura lluminosa, des dels vents mesclats i els idiomes que es freguen i muten, des dels arxipèlags on res no es queda quiet.
Partint de la idea d’un maritori que uneix les seves illes, Martínez ens parla de les llengües maternes lligades a una identitat desdibuixada a la força, però que persisteix gràcies a la memòria i la paraula escrita. Ens parla del procés viscut com a dona Raizal, negra, migrant, un cos que ha patit l’experiència de l’internament al CIE però que es refà i s’envolta de reivindicació i amor.
A La massa vociferant, Martínez articula les seves vivències personals, el pensament feminista descolonial i una exploració conscient de l’escriptura com a pràctica de resistència, cures i afirmació del seu lloc d’enuig i acció. Ho fa a través de l’íntim i el combatiu, qüestionant les narratives hegemòniques sobre migració, identitat, feminisme, llenguatge i pertinença.